Com que cada vegada que llig la premsa em pose malalt, amb la quantitat de notícies negatives que ens toca viure, i, amb la idea d'animar un poc al personal, avui he pensat que era un bon moment per a replicar un altre dels textos publicats en l'antiga Area de Serveis del Vilaweb Bétera.
Per Alexandre Navarro:
Quan fa alguns anys, per motius absolutament prosaics i gens pintorescos, quasi tots els dies efectuava el trajecte Bétera-Montcada amb tren, en el popular trenet, sempre hi havia una fita en el camí que captivava (i captiva encara) la meua atenció d'una manera amable: la torre Bufilla. Sobre la seua història i la seua desaparició, durant la meitat del segle XIV, és del que parla el següent article.
Es troba a tres quilòmetres al sudest de Bétera i a uns sis de Montcada, entre la carretera de Burjassot i el Carraixet que suposa el mateix límit imprecís entre el Camp de Túria i l'Horta de València, car no debades formà part d'un anell defensiu d'alqueries i torres que a l'època islàmica defensava la ciutat llavors coneguda com Balansiya. Bufilla formava part de l'anell de protecció, juntament amb la línia formada pel Puig de Santa Maria -el cèlebre Podium Sebola- Massamagrell, Museros, la pròpia Bétera, Paterna, Quart de Poblet, Manises, Torrent, Silla... i així fins envoltar València.
Malgrat que avui sols resta en peu d'una manera més o menys airosa entre els garroferals testimonials la torre, el lloc de Bufilla estava format per no menys de quaranta-sis cases a l'època de la conquesta de Jaume I, amb llurs corresponents carrers i places, a banda dels edificis públics com banys i pous.
El recinte urbà més extens abastaria al voltant de 40.000 metres quadrats. Aquestes cases oscil·laven entre una superfície de 266 a 128 metres quadrats construïts, que ens poden proporcionar una idea de l'amplitud dels habitages.
El recinte urbà restava protegit pel que en la terminologia de l'època es denominava "barreres", que podien correspondre a mur de pedra en sec reforçat amb empalissades i d'altres defenses mòbils.
Annex a la torre es trobava l'albacar, una mena de ciutadella en miniatura per als casos de perill extrem i per quan les barreres havien estat superades per hipotètics atacants.
L'origen de Bufilla
L'origen bé podria raure en la protecció i agrupament de la població dispersa rural que pels voltants del segle IX conreava les terres circundants. Els testimonis arqueològics semblen datar en aqueixa època l'origen de l'assentament islàmic. L'abundància d'aigua que oferia la zona bé propiciava l'explotació agrícola intensiva de la partida.
Les restes trobades durant les campanyes d'excavació dutes a terme en la dècada dels vuitanta i principi dels noranta sota la direcció del professor Pedro López Elum (que publicà un excel·lent i molt meritori llibre sobre Bufilla com a paradigma de l'alqueria islàmica a València) destaca la ceràmica verda i morada, que encara es manifesta com a autòctona a Paterna i Manises.
També sobreeix un alfabeguer, que era un tifell semblant a un cossi amb un enginyós sistema de canalets interiors per tal de facilitar el reg a goteig de la planta.
Les tècniques constructives no difereixen excessivament de les emprades pels nosttres obrers de vila fins fa trenta anys. Generalment alternen segons els usos la paret de mamposteria, és a dir, pedra arrenglerada i reforçada amb morter i, per altra banda, la tàpia o tapicra.
Aquesta tècnica constructiva resulta quelcom més allunyada en el temps, però l'elevació de murs amb tongades succesives de calç i terra encara s'emprava amb regularitat en obres menors cap a finals del XVIII en alguns pobles pròxims, com ara Nàquera.
Decadència al segle XII
La decadència de Bufilla com a nucli de població començà al segle XII, amb la brusca reducció de la superfície habitada d'uns 40.000 metres quadrats a 18.000, que fou l'extensió que trobaren els conqueridors quan aquesta alqueria, juntament amb Bétera, capitulà durant la primera meitat d'abril de 1238.
Una capitulació pacífica i pactada, a diferència de la pura conquesta, implicava generalment la permanència dels habitadors i la conservació de les seues pertinences, usos i costums.
A tall d'exemple, els habitants de l'alqueria i torre de Montcada, que fou conquerdia per les forces jaumines després d'un dur setge, foren presos com a captius i tots els seus béns tractats com a botí de guerra.
Nou mesos abans, però, de la presa de Bufilla, el 8 de juliol de 1237, el rei havia efectuat donació d'aquest lloc a l'Ordre de Calatrava en una de les primeres anotacions, la número sis, del Llibre del Repartiment: «Frater Lupus Martin, comendator de Alcaniç, castra et villas sive alquerias de Vetera et de Buyla. VIII idus julii».
A partir d'ací, sembla que Bufilla no augmentà molt en població, sinó que es mantingué amb una lleu tendència a la baixa.
Al segle XIV, però, després d'un intent fallit d'expulsió el 1333 per part dels senyors feudals, foren bandejats definitivament el 24 d'octubre de 1347 per tal com pertanyien «a la secta de mahoma i desitjava que en aquells llocs fóra alabat el nom de l'altíssim», segons el Mestre de l'Ordre de Calatrava.
Menys d'un any després, tingué lloc a Bétera una important batalla entre les forces reials i les dels nobles sublevats en les Unions valenciana i aragonesa.
La Pesta Negra
Al poc, s'esdevingué la Pesta Negra, la mortaldat de la qual fou tan gran que el rei Pere el Cerimoniós creia fermament que havia delmat les dues terceres parts dels habitants dels seus regnes.
Amb aquestes circumstàncies, no resulta gens estrany que una vegada expulsats els primitius habitants, pocs repobladors continuaren la vida urbana a Bufilla. Deu anys després sembla ser que ja estava totalment despoblada.
En l'actualitat pot contemplar-se un breu panorama de restes arqueològiques, amb el xiulet del tren com a teló de fons, entre els tarongers i les garroferes. Algunes restes han estat realçades per poder figurar millor el que foren habitatges i carrers. Si més no, ens trobem amb els fonaments d'una localitat congelada a meitat segle XIV.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada