CRISI DE DEUTE

És de sentit comú que gastar-nos més diners dels que s'ingressen no és una fórmula sostenible en el temps, ni per a les famílies, ni per al les empreses, ni per als estats i els seus governs. Encara que les teories del apalancament financer (endeutament) ens vulguen explicar de la rendibilitat que pots obtenir.

Gastar més del que ingresses, et fa acudir a demanar prestat. I també, si tens unes despeses compromeses i de sobte deixes d'ingressar el que tenies previst, llavors, també tens un problema.

Açò és el que ha passat a Espanya no?.  Hi havia unes despeses compromeses i de sobte: boom!! explota tot. 

La Hisenda Pública i els Ajuntaments comencen a perdre els ingressos "extraordinaris" previstos, per la crisis en la construcció (Impost de Societats, I.V.A, Llicències d'Obres....). Un conseqüència es que també hi ha un munt d'aturats que no tenen ingressos llavors no paguen IRPF.

Eixos aturats tampoc poden atendre a les seues obligacions de pagament mensuals, entre elles la quota hipotecària i no tenen l'opció de refinanciar o renegociar el seu deute.

Els governs comencen a endeutar-se per a atendre eixes obligacions de pagament. Eixos deutes generen interessos que també cal retornar.

Al final es fa una bola. El govern s'endeuta més per a retornar l'anterior i els interessos a més del diferencial entre ingressos previstos i obligacions de pagament compromesos.

Els altres països comencen a desconfiar de Espanya i llavors les agències de qualificació baixen la nota de la nostra solvència i la prima de risc, que és la diferència entre el tipus d'interès que paguem pels nostres préstecs i el que paguen els alemanys, comença a pujar. Llavors es fa més bola.

Els Estats de la Unió Europa, amb l'ànim de detenir aquesta crisi de deute decideixen signar un pacte en 2011. Li van cridar Pacte de l'Euro. Les mesures suposarien entre altres reformar el sistema de pensions i de prestacions socials, "les retallades". Sembla que així es com intenten arreglar el problema, suprimint compromisos de pagament, en lloc d'atacar el problema per l'altre costat, pel costat dels ingresos, fomentant l'ocupació i l'activitat empresarial. Bueno, sí que hem llegit com els inspectors d'hisenda cerquen en les falles de València i en les casetes de la fira d'abril de Sevilla (als adinerats els permeten l'admistia fiscal), també han pujat l'IRPF i l'IVA dues vegades.

El pacte de l'Euro que deiem avanç suposa les següents polítiques:

1.- Vincular salaris a productivitat, proposta alemanya que portaria entre uns altres a donar prioritat a la negociació personal enfront de la col·lectiva i la reducció dels salaris públics perquè no ascendisquen els salaris privats en comparació. A canvi reconèixer la intervenció dels agents socials, la necessitat d'invertir en R+D i l'alliberament de sectors protegits, com en el cas d'Espanya i les llicències de farmàcies.

2.- Augmentar la flexibilitat laboral i disminuir els impostos a les empreses per a augmentar la contractació i fomentar l'ocupació. Aquest punt és de vital importància per a Espanya, ja que la rigidesa del seu Mercat laboral ha sigut criticada per nombrosos organismes i economistes, com el propi Governador del Banc d'Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez o el FMI.

3.- Obligació de reduir el dèficit públic per sota del 3%, la qual cosa és fonamental per a aconseguir que els països de la Unió Europea compten amb unes finances públiques sanejades i no es vegen embolicats en una possible suspensió de pagaments, com la Crisi de Deute Sobirà de Grècia de 2011.

4.- Controlar als bancs mitjançant proves periòdiques, evitant així que aquests assumisquen riscos excessius i que es vegen culpables en la "mala praxi bancària", que va provocar la Crisi Financera de 2008

Per a evitar desequilibris, a voltes, és necessari que s'intervinga en l'economia des dels poders públics. Una solució podría ser del tipus, política monetària i seria que el Banc Central Europeu (BCE) devaluara l'euro (una paraula que sembla tabú).

Evolució històrica de l'euro/dòlar.
Al 2007 començà la crisi als EE.UU

Açò suposaria que comprar i viatjar fora de la unió monetària siguera més car però també suposa que el que ve a comprar i viatja des de fora de la unió monetària ho faça de forma més barata. A nivell intern de la unió monetària no hauríem de sentir la repercussió al menys a curt termini encara que podría tindre efectes sobre la inflació al importar més car. Afavorim per tant les exportacions encara que penalitzem les importacions, cosa que beneficiaría al PIB de cada Estat membre. També afavoriria la compra de deute públic per països externs a la unió monetària.

PIGS: Portugal, Italy, Greece, Spain.
Així ens nomenen els Estats del nord als del sud.

Com sempre, açò únicament és una opinió.