GUSTAU NAVARRO I BARBA
El perquè de la festa
 Lluny de creacions mítiques, d'orígens pagans i de passats remots, el temps festiu de Bétera està marcat pel calendari litúrgic cristià i pels intents de trobar solució a una societat castigada molt durament pels cicles bubònics.
La Mare de Déu d'Agost, Sant Roc i el Gos són fruit d'uns fets tràgics, que les comunitats han anat recollint i reelaborant amb el pas del temps fins convertir-los en celebracions i festes, deixant al descobert que aquestes no són un element estàtic i immutable sinó un reflex miniaturitzat de les societats en les quals estan inserides i, per tant, esdevenen dinàmiques i canviants al ritme que canvia la pròpia societat que la celebra.
La utilització d'alfàbegues com a elements d'ofrena a la Mare de Déu ha despertat la imaginació i algunes veus s'alcen per trobar vells cultes vegetals i de fertilitat. La utilització de flors i plantes formava i forma part de la preparació de l'espai quotidià en espai festiu i/o sacralitzat, les flors i plantes són elements que els veïns tenien més a l'abast per guarnir els seus carrers, places i esglésies. Aquesta preparació de l'espai té dues vessants: per una part, es produeix una descontaminació de l'espai, una purificació ritual, alhora que una clara funció higiènica, de neteja dels espais elegits per a la festa i/o cerimònia, que en el cas de les alfàbegues es converteix en neteja olfactiva, per ser una planta d'olor agradable i intensa que aconsegueix pal·liar els efectes olfactius d'una gran quantitat de gent tancada en un local o església, com també perceben l'olor aquells que estan al carrer al sol d'agost.
Una població que ha esgotat tots els recursos per fer front a les catàstrofes (pestes, fams, guerres, setgesŠ) decideix que l'ajuda celestial és l'única solució per fer front als seus problemes, tots els sants/santes o la Mare de Déu en les seues diverses formes són els elements que permeten la comunicació entre un món i l'altre. Mentre Maria i Jesucrist tenen una actuació polivalent, els sants tendeixen a l'especialització, com és en el nostre cas la figura de sant Roc, especialista en pesta i malalties contagioses. La Mare de Déu se situa entre els intercessors predilectes, doncs qui millor que una mare per intercedir davant un fill?
La Mare de Déu d'Agost és la representació de la pujada de Maria al cel amb cos i ànima, fet aquest de remarcable importància i font de conflictes i escissions dins la comunitat cristiana, que convertirà la Mare de Déu en la figura predilecta alhora de realitzar-hi peticions, vots i patronatges.
De la mateixa manera que a Bétera els mots Obrera i Clavaria, que fan referència a les protagonistes femenines de la festa, són derivacions dels mots utilitzats per denominar l'administració municipal i parroquial medieval. Una obreria era una institució destinada al manteniment del temple i el culte amb les seues pròpies fonts de finançament (censos de blat, ordi, oli, almoines, censals, monopolis, cases, terresŠ) les rendes que donaven eren administrades per laics, els obrers, que havien de passar comptes anualment per la seua gestió al rector i el bisbe o el seu visitador legal. L'administració municipal tal com l'entenem nosaltres és molt recent, de fet les obreries i els obrers segons quines localitats exercien com administració municipal.
El mateix podem dir del mot ClavariClavaria, que fa referència a una persona que té al seu càrrec les claus d'un lloc de responsabilitat, especialment d'una corporació, a les nostres viles i ciutats originàriament feia referència a aquelles persones que custodiaven una de les claus de la caixa de cabals de l'Obreria. A partir de la primera meitat del segle XIV aquesta feina va recaure en una sola persona, convertint-se el Clavari en el funcionari municipal de finances, i en el personatge clau de l'administració local. La continuïtat del terme fins els nostres dies ens ve per via eclesiàstica, i converteix els obrers i obreres, clavaris i clavaries, en organitzadors de les festes locals i responsables enfront de la població de dur a bon terme la feina encarregada.
La festa de l'Assumpció és la més antiga i solemne de les que l'església catòlica celebra en honor de Maria, la Mare de Déu.
La implantació del culte marià està generalitzat al nostre país degut a dos factors principals, per un costat els reis i reines del casal de Barcelona professaven una gran devoció mariana, i per una altra banda sembla ser que existia una pretensió centralitzadora i universalista per part de Roma, que no veia amb gaire bons ulls el procés de localització i fragmentació del culte que portaven les esglésies locals i els seus sants especialistes. L'església romana intentà la difusió de Maria com a element universal, la seua implantació serà generalitzada a les nostres contrades, però també patirà el procés de localització i de diferenciació en multitud d'advocacions. I molt aviat la trobarem com el personatge del panteó sagrat al qual se li demana la seua intercessió per previndre la pesta.
Les dones trobaran durant molt de temps en la seua imatge un model a seguir, i l'església es convertirà en l'únic espai públic on les dones podran jugar un cert paper, malgrat ser una institució regida per homes, l'església catòlica es feminitzarà, doncs serà l'únic lloc on les dones poden recloure's i ser escoltades. Per tant, no té res d'estrany la profusió de devocions marianes arreu del país, i trobar confraries femenines com la de Bétera, amb les seues obreres i Clavaries, les quals han donat un protagonisme festiu a les dones impensable en altres llocs, encara que avui dia amb uns rols festius molt fixats per la tradició, pot servir d'impediment i/o excusa per intentar barrar el pas a les dones a altres papers de la festa.
La primacia de l'Assumpció com a dia festiu als nostres pobles és inexcusable, segons els vots i promeses realitzades per les comunitats.
No gaire lluny, en el llistat de sants més celebrats se situa Sant Roc, celebrat immediatament després de la Mare de Déu d'Agost. La imaginació popular construí un relat per tal de recollir aquesta relació entre l'Assumpció i Sant Roc, del per què una festa se celebra immediatament després de l'altra.
El relat explica que Sant Roc anava pel món amb el seu gos, però tenia necessitat de trobar feina per poder viure. Després de voltar molt es trobà Satanàs que li oferí feina a l'infern. Sant Roc, que estava molt necessitat, acceptà l'oferta i procedí a treballar per al dimoni. Després de realitzar diferents feines, malament és clar, el dimoni decidí de posar-lo de cuiner de l'infern. Sant Roc ja n'estava tip de les relacions amb el seu patró, per tant decidí marxar i provocar que el dimoni l'acomiadés. Mentre feia un estofat decidí tirar aigua beneïda dins l'olla, i volgué que el dimoni tastés la menja, produint-li grans cremades per efecte de l'aigua beneïda. El diable procedí a expulsar tots dos d'una potada. Sant Roc, que era un sant que anava per feina, aprofità per rescatar unes ànimes del purgatori; com que estaven brutes i plenes de nafres les portà al riu i procedí a rentar-les i deixar-les blanques i pures. La Mare de Déu, que es mirava tota l'operació, li preguntà per la procedència de les ànimes tan blanques i el sant li explicà totes les peripècies. La Mare de Déu li demanà que li cedís les ànimes per portar-les davant Déu, alhora que li prometé que en premi a la seua actitud, algun dia el seu dia seria celebrat immediatament després del d'ella.
Finalment, la Mare de Déu marcarà clarament la jerarquia de proximitat amb Déu, ella serà l'encarregada de conduir les ànimes, ella atorgarà el favor al sant, el que la gent celebre la seua festivitat un dia després que ella.
La majoria de les poblacions no acabaran ací les seues necessitats festives i procedirà a celebrar un tercer dia en honor del gos del sant, anomenat en molts llocs sant Gos i que arrodonirà els dos dies festius anteriors i permetrà un cert descans de les activitats intenses d'aquells.
El naixement de Sant Roc se situa pels voltants de l'any 1295 a la ciutat de Montpeller, sent senyor d'aquesta vila Jaume II rei de Mallorca, fill del rei Jaume I el Conqueridor, del qual heretà aquests territoris conjuntament amb Mallorca i el Rosselló. Aquest fet, oblidat o desconegut, pot donar alguna pista a l'hora de comprendre la ràpida extensió de la devoció al sant a les nostres terres, donada la seua pertinença a un mateix marc cultural, lingüístic i polític.
Roc era membre d'una família noble, de jove va mostrar una actitud pietosa, amb abstinències, penitències i mortificacions. En morir els seus pares va vendre les possessions i repartí els diners entre els pobres, alhora que renunciava al títol de noblesa a un oncle seu, conjuntament amb el govern dels pobles i viles que li pertanyien. Va agafar l'hàbit de pelegrí i marxà a Itàlia. La pesta afligia i castigava les poblacions italianes. Roc aconseguí curar malalts realitzant la senyal de la creu. Va contraure el mal i per no encomanar-lo decidí retirar-se a una cova, el fet miraculós fou l'aparició d'un gos que cada dia li portava aigua i pa i també li llepava les nafres. El gos es mantingué fidel fins que Roc recobrà la salut. Aleshores es convertiran en companys inseparables i la iconografia popular els presentarà junts.
Sant Roc tornà a la seua ciutat on fou empresonat confós per espia, i morí l'any 1372; la versió oficial diu que per error, els mal pensats per ordre del seu oncle, no fos cas que li reclamés les terres.
Segons explica la narració, al costat del seu cos fou trobat un missatge: «Es fa saber a tota persona amenaçada d'epidèmia que, si s'encomana a Sant Roc, se'n podrà lliurar, per la seua intercessió, de contraure la perniciosa malaltia.»
Anys més tard el cos fou portat en processó per Itàlia. La devoció s'estenia per Europa del sud, trobant-se durant el XV totalment arrelada en esglésies, capelles i altars que foren erigits en honor seu.
En el cas de Bétera i Arenys, tot sembla indicar la seua instauració com a sant protector durant els darrers anys del segle XVI i la primera meitat del XVII. A Bétera, malgrat no existir documentació al respecte, tot fa creure que no serà fins la gran epidèmia de 1647 en què segurament també s'establirà un vot de vila, doncs com recull Vicent Sorribes en el seu treball, no és fins aquestes dates que la devoció pel Sant es consolida a la ciutat de València i s'estén a tota la seua àrea d'influència.
A les capelles, el sant sempre és acompanyat pel seu gos i vestit amb atributs de pelegrí, un bordó o bastó de pelegrí de gran llargària, una carbassa prèviament buidada i agafada a la cintura, una alforja penjada en bandolera, en algunes imatges es pot veure el sant traient un tros de pa, fet relacionat amb l'assistència alimentària que li donava el seu gos quan era malalt, una capa per guarir-se del fred i un gran barret per protegir el cap. És normal veure que el sant ens mostra la seua cuixa per deixar al descobert una nafra o un bubó pestífer, símbol de la seua malaltia i de la seua capacitat per superar-la, alhora que la seua voluntat de guarir els altres del contagi.
Roc, segons el relat i la seua anàlisi moral, és un noble que no fuig del perill i deixa les classes més baixes a la seua sort. Roc és una demostració de comportament, model d'actuació per a nobles, metges i autoritats, algunes d'elles propenses a desaparéixer del conflicte. Si el sant resta amb els malalts, els metges no tenen cap dret a fugir, cal que complesquen amb la seua feina, de la mateixa manera com han de fer-ho capellans, jurats, consellers, batllesŠ Si el sant vol donar exemple als nobles, als importants, el gos és la representació del poble, ell ha de restar fidel al seu amo encara que aquest estiga empestat, perquè tots dos, una vegada lliures del mal, caminen junts com un de sol pels camins de Déu. Tot el relat és un cant a la cohesió social, a evitar aldarulls i a sembrar les bases per recuperar l'harmonia perduda.
No és d'estranyar que les poblacions s'identifiquen amb el gos, que li dediquen un dia en el seu honor, malgrat que no està instaurat dins el Panteó sagrat catòlic, tot i que és reconegut com a tal pels fidels. El títol de Sant Gos que li donaren certes poblacions, alhora que posaven un gosset d'aigües blanc, ben net i lligat a dins de la capella, ens mostra com el poble es reconeix amb el comportament de l'animal i el pren com un dels seus, al qual cal festejar.
Les narracions sobre la vida del sant són diverses, però totes tenen una estructura i un missatge idèntic. La propagació d'una ideologia del comportament enfront de la catàstrofe.
Bétera, la festa avui
Per l'agost, després de sant Roc el gos!
Bétera celebra destacadament els tres dies, la Mare de Déu d'Agost, Sant Roc i el Gos, però, igual com altres localitats, ha allargat temporalment el temps festiu, tant per davant com per darrera de les dates fixades. Però el que cal destacar és la intensitat amb la qual la gent fa seues les celebracions. Les festes d'agost són realment una fita per a tota la col·lectivitat, existint un abans i un després de les festes molt marcat; podríem dir que les festes de les Obreres i Majorals són un veritable cap d'any i any nou del poble de Bétera.
Mirem primer els protagonistes, en els quals trobem una clara divisió sexual: per un costat, les Obreres de la Mare de Déu, quatre en total, dues fadrines i dues casades, i per l'altre els Majorals de Sant Roc, una vintena aproximadament d'homes encarregats d'organitzar la festa i d'acompanyar les Obreres durant els dies que dura la festa.
Dins el grup femení, les veritables protagonistes són les dues joves fadrines. Elles han d'ensenyar en públic les seues qualitats, alhora que mostren l'estatus familiar amb la riquesa de vestits i ornaments. Segons explica la gent més gran del poble, la riquesa i l'espectacularitat del vestit que utilitzen les obreres el dia de l'ofrena de les alfàbegues venia compensat pel fet que aquest vestit seria el que la xica faria servir el dia del seu casament, de la mateixa manera com la resta de vestits servien per l'aixovar del casori.
Aquest fet contrasta amb la utilització actual, on els vestits tenen un ús més restringit o exclusiu al temps que duraran les festes. L'acceptació de la jove de realitzar el paper d'Obrera comporta per part del grup familiar, en especial els pares, un important esforç econòmic, doncs no solament és el fet dels vestits que haurà de lluir sinó la política de portes obertes que mantindrà aquella casa a tot el que faça la visita i el compliment envers l'Obrera. És sens dubte una demostració de poder i de l'estatus que té la família, però alhora és una ofrena que aquesta fa a la comunitat, posant-se com a capdavantera de la festa i costejant les despeses que aquest fet comporta. L'alt cost econòmic limita les possibilitats de participació, doncs no totes les famílies estan en disposició de poder realitzar-lo, podent donar-se la paradoxa que aquelles persones que senten més la festa i el seu lligam comunitari no puguen representar el paper d'Obrera, mentre que alguna més distanciada de la comunitat puga accedir gràcies a l'estatus familiar.
Per l'altra banda trobem els protagonistes masculins, els Majorals de Sant Roc, que podem qualificar com l'element dinàmic. De fet són els encarregats d'organitzar els festejos i actes que es porten a terme, i el seu treball s'inicia un any abans durant la celebració de les festes organitzada per una altra colla de Majorals. La voluntat festiva dels beterans fa que en aquest moment els grups encarregats d'organitzar la festa ja estiguen garantits més enllà del 2000.
L'organització d'unes festes comporta un elevat grau de despesa, aquesta actualment és compartida per tots els Majorals, l'Ajuntament de la vila i la solidaritat del poble, el qual col·labo-rarà amb la compra de butlletes per a diferents rifes. Contrasta el fet que en un cas el cobriment de les despeses es realitza a nivell familiar i en l'altre s'implica el conjunt de la comunitat. Els Majorals vestiran durant la major part del temps amb un pantaló negre, espardenyes, camisa florejada, barret de palla i destacarà per la seua bellesa el mocador que porten nuat al coll i cau estés damunt les espatlles, una veritable filigrana ornamental, alhora que un dels últims llocs en què els homes porten mocador.
La presència de dues Obreres casades podríem situar-la dins el paper conegut popularment com de carrabines, evidentment dues joves fadrines envoltades per tants homes no seria gaire ben vist, per tant caldrà el control social d'aquesta intensa relació que s'establirà durant les festes entre Obreres i Majorals.
Evidentment, la nostra societat és molt més laxa actualment pel que fa al comportament i relació entre sexes, però la seua presència i actuació no deixa de tenir aquesta funció, tot i que s'incloga més en el terreny simbòlic que no pas efectiu.
El conreu de les alfàbegues, l'atenció continuada que necessiten durant mig any, era la feina de les Obreres fadrines, una manera de mostrar la seua capacitat creativa, la seua capacitat de crear i sacrificar-se, dues virtuts imprescindibles del rol social atorgat a les dones, alhora que virtuts necessàries per aconseguir que la petita alfàbega puge alta i ufana. La societat contemporània ha canviat en cert punt les responsabilitats de la dona, moltes realitzen el seu treball fora de la llar, per tant el seu temps és molt més reduït i no poden fer-se càrrec d'aquesta delicada i metòdica feina del conreu de l'alfàbega. Per tant, aquesta feina recau en una sola persona, que efectua aquesta labor de substitució i es converteix en la figura de l'especialista.
La seua feina és indispensable per a continuar la festa, ara el conreu de les alfàbegues no serà una demostració de les capacitats femenines, sinó de les de l'especialista que any rere any intenta superar-se a si mateix. Contrapunt a una celebració col·lectiva i mostra d'una societat que té com a valors l'individualisme i la competència.
L'ofrena de les alfàbegues que té lloc el 15 d'agost és el primer acte multitudinari que ocupa la via pública. Els Majorals, les dues Obreres, les dues bandes de música i tot el jovent festiu que vol inicien el recorregut que els conduirà fins a l'església de la vila, tot eixint del corralet a les nou del matí. Les Obreres seran les que marcaran la distribució de la comitiva, primer les alfàbegues de la primera Obrera, onze per cadascuna, després la pròpia Obrera acompanyada dels familiars més directes. Un home realitza la tasca de cobrir la jove amb una ombrel·la per evitar que puga rebre l'impacte del sol d'agost, aquesta ombrel·la, ricament treballada, en molts casos és regal del mateix sombrillero, el qual manté una relació directa amb la jove (el seu promés, el germà, etc.). A continuació, l'orquestra i tot el jovent ballant alegrement al seu darrere. Després vindrà en la mateixa disposició el seguici de la segona Obrera, alfàbegues, Obrera i família, banda de música i jovent fester. El recorregut es pot fer interminable degut a la gran aglomeració de gent, les Obreres realitzaran una veritable demostració de seducció, elles es mostren a la societat, donaran una volteta, ensenyaran el peuet a qualsevol que li ho demane, i serà observada amb deteniment per comprovar que seguesca tots els cànons establerts; és un ensenyar públicament les seus qualitats femenines sota la mirada atenta i satisfeta de la família que alhora controla la situació i mostra el seu estatus davant la comunitat.
Mentre l'Obrera desfila i realitza aquestes operacions i aporta un aspecte de serenor i tranquil·litat a la festa (el seu rol passiu), els Majorals organitzats com un veritable escamot armat amb confettis procedeixen a l'agressió de tots els presents, especialment d'aquells que pel seu posat sembla que no tenen ganes de festa, i de totes les dones, ja siguen grans o joves. Evidentment, aquelles que protesten seran les que tindran més atenció continuada del grup de Majorals. La predisposició preferent seran les dones com a grup humà contraposat a ells, però després passaran al combat generalitzat, utilitzant en aquesta batalla diverses tones de paper en forma de confetti. La utilització del paper com a element festiu és molt recent dins el nostre món festiu. Aquest acte d'agressió controlada realitzat pels Majorals era fet amb aigua barrejada amb colònia i llençada amb branques d'alfàbega, fet aquest que es manté en altres poblacions devotes al Sant, com és el cas d'Arenys de Mar.
Les alfàbegues seran motiu de comentari i de comparació respecte a les d'anys anteriors. Cal destacar que l'alçària a la qual poden arribar és de metre i mig a dos metres, molt superior a les mides normals de la planta, fet que es produeix gràcies a les atencions que reben continuadament durant l'any.
Les alfàbegues són portades en unes grans torretes pels cossieters; aquest paper, en principi encomanat als homes, també s'encomana actualment a les dones. És normal que les dones vagen ocupant nous papers com a reflex del canvi de la societat. Les colles de joves acompanyen cada obrera, una participació cridanera i destacada, en peu d'igualdat amb els seus homònims masculins i, per sort o per desgràcia, en uns estats etílics en alguns casos plenament comparables.
El recorregut pot finalitzar cinc o sis hores després, a les dues o tres de la vesprada. A l'arribada, les Obreres fadrines seran rebudes per les dues casades, les quals col·locaran la mantellina al cap perquè la jove entre dins l'església, tot un joc simbòlic d'acatament i de retorn a l'ordre després del descontrol anterior, alhora que una actitud protectora de les casades sobre les fadrines.
Durant tot el recorregut els festers, sobretot els més joves, realitzaran un ritual de rebel·lió controlada llançant inclús crits com «Tota la culpa la té l'Ajuntament!», escenificant la paradoxa festiva consistent en aquella mena d'esquizofrènia en què l'ordre establert no és que permeta, sinó que ordena que aquells als qui controla s'acaren amb ell i realitzen una falsa catarsi de llibertat i inhibició. Rebel·lia que finalitzarà sota l'aigua d'una cuba que rebaixarà els ànims exaltats, els graus etílics, alhora que serà mesura previsora per evitar el llançament de cubells d'aigua durant el recorregut de l'ofrena.
Per un altre costat, les Obreres i Majorals ja hauran entrat dins l'església per realitzar els actes d'ofrena a la Verge, ofrena que permetrà que puguen descansar dins la frescor de l'església, amb l'olor intens i agradable que desprenen les alfàbegues.
A les vuit de la vesprada tindrà lloc la processó dedicada a la Mare de Déu d'Agost, la processó treu la Mare de Déu del llit pels carrers del poble i torna una altra vegada a l'església parroquial. Aquells qui vénen de fora tenen la sensació que és una processó a la qual no assisteix ningú; de fet, la gent no se situa massivament darrere la comitiva, sinó que resta a les voreres per veure-la passar.
És de fet una demostració de tipus estamental i els qui hi participen no ho fan a títol individual sinó en representació o/i per obligació imposada pel col·lectiu, la població que observa el pas de la comitiva espera que cada un d'ells complesca el seu paper amb total correcció. La participació es reduirà a les autoritats municipals i religioses, la presència d'un representant militar, dels Majorals, Obreres i alguns dels seus familiars. Les Obreres seran repassades amb la vista per part de moltes de les dones que les observen des de la vorera, per veure si representen correctament el seu paper. La participació en aquest tipus d'acte no implica un principi de fe religiosa, sinó el compliment d'un deure social de representació, que ve donat pel càrrec o el paper festiu que es realitza. Assisteixen, a més a més, en aquesta processó, totes aquelles dones que alguna vegada han representat el paper d'Obreres.
Un cop acaba la processó, els Majorals ixen escopetats del temple, es canvien de roba i procedeixen a realitzar la llançada dels coets de luxe en honor a la Mare de Déu. De fet, aquest ordre, certament contradictori, primer entrar la Mare de Déu i després llançar el coet, sembla que és una variació recent deguda a l'anterior rector, el qual es va negar a què la Verge esperés a la porta del temple a rebre el coet de luxe i obligà a fer-la entrar.
Finalment, el dia acabarà amb la Cordà i la Coetà. El protagonisme dels Majorals serà compartit per molts homes de la població, i d'algunes dones que es van incorporant al joc festiu amb el foc i els coets. Tant la Cordà com la Coetà comporta l'ocupació total de l'espai públic per part de la festa, alhora que implica un canvi a les façanes i en l'aspecte extern del poble. Els festers procediran a transformar el seu vestuari per tal de protegir els seus cossos.
Aquesta apoteosi del foc es produeix durant el dia de Sant Roc, concretament a partir de la una del dia 16. La Cordà convertirà el carrer i l'aire en un núvol de pólvora i color. Seguidament la Coetà eixamplarà aquest núvol per tot el poble.
L'ocupació total de l'espai públic és un dels fets que sorprén més de les festes de Bétera, només amb l'evident limitació temporal que permet retornar a l'ordre.
El poble i els carrers tornaran a la normalitat a l'eixida del sol, moment en què el foc cessarà i tornarà la normalitat.
El dèsset d'agost Bétera commemora el dia del Gos. El Gos és un dia entranyable en les celebracions populars i, com és comprensible, està fora del santoral oficial. Però de fet els Majorals li ofereixen a la Coetà del Gos un espectacle esfereïdor de foc: en només trenta minuts, milers i milers de coets són cremats en una plaça, mentre la gent mira a una prudencial distància. És tot un ritual d'iniciació, no es pot ser un bon coeter si no s'ha gaudit del privilegi d'eixir a la Coetà del Gos. Les paraules de Vicent Partal ho defineixen així:
«Estar al mig de tant de foc com es genera en aquella placeta de l'Abeurador és un fet absolutament indescriptible. En el moment que es va acabar la coetà, després de la llarga corda final que crema centenars de coets en segons, el meu primer gest va ser treure'm el casc. Vaig mirar el meu voltant. Hi havia Màrius, amb els ulls desencaixats i la suor rajant-li per la cara, supose que ens vam somriure. Estàvem en la boca del carrer Major i vaig escoltar els aplaudiments rituals de la gent. Quan vaig recuperar una miqueta l'alé li vaig dir: em sembla que ho hem fet fatal, en cinc minuts ho hem cremat tot.»
L'article de Vicent Partal és una bona aportació al sentir de la festa, malgrat alguns moments d'èpica romàntica, segurament fruit de què tots els joves que han fet de Majoral coincideixen a qualificar la Coetà del Gos com la prova a superar, el punt culminant del seu paper i protagonisme.
A partir d'ací la festa ja entra en la recta final, una festa que posa en escena el domini provisional de les potències del desordre, que procura mostrar com eren les coses abans que l'ordre social quedés establert i, evidentment, la forma més estesa d'assenyalar l'hegemonia del caòtic és mitjançant el soroll i el foc. Bétera pot ser un model paradigmàtic d'aquest triomf de les forces del caos doncs, no un carrer, sinó tota la població ofereix una visió infernal emparentada amb un camp de batalla.
Dins aquesta recta final cal remarcar dos episodis. Un, l'intent de recuperar una peça del nostre folklore, el ball de Torrent, i l'altre l'entrega de les butlletes de les Obreres.
El ball de Torrent tenia una gran dosi de crítica social i de sàtira carnavalesca, podríem definir-lo com una interessant mostra de teatre de plaça. La representació actual, el ball que avui es fa a Bétera, és una petita part de tota una representació més complexa.
L'entrega de les butlletes marca el final de la festa, alhora que l'inici de la propera. Les Obreres vigents trien les seues successores, i la successió es realitza entregant una butlleta amb el nom de l'escollida. Sempre existeix la possibilitat de renúncia, deguda sobretot a problemes de tipus econòmic.
L'elecció de la protagonista femenina la realitzen les mateixes dones, fet aquest poc habitual ja que en la majoria de casos són escollides per jurats formats per individus del sexe contrari. Bétera, també ací, ens ofereix un nou motiu de reflexió i sorpresa just quan finalitza la seua festa.
Els cicles pestífers han deixat la seua emprenta dins el nostre calendari festiu, però aquesta data fundacional no condicionarà el seu desenvolupament, serà un reflex del passat que ens recordarà la necessitat de la col·lectivitat per fer front a la vida quotidiana, amb les seues glòries i les seues alegries.
[Extracte abreujat de la comunicació que Gustau Navarro va fer per al II Congrés d'Estudis Comarcals del Camp de Túria. Si el voleu llegir complet, podeu trobar-lo a la publicació que l'Institut d'Estudis Comarcals va fer l'any 1996. Més referències a la pàgina de l'IDECO del Camp de Túria]
Gustau Navarro i Barba és antropòleg. Membre de l'Institut Català d'Antropologia
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada