Allà pel mes de març i per qüestions laborals vaig conèixer a Fernando.
Fernando és un home major, diria que té uns 68-70 anys, d'aquestes persones que no es jubila i segueix treballant mentre el cos aguante.
Començàrem parlant, com és "anormal" en aquesta terra, en castellà però per una d'aquelles li vaig fer un comentari en valencià i l'home em va contestar en valencià del nord (més conegut com a català), canviarem entonces a parlar-nos en valencià.
Em comentava Fernando que li havien llevat pràcticament tot el seu personal tècnic i de suport. L'home estava algo indignat i enfadat al mateix temps.
El millor de tot, em deia, era que li estaven exigint el mateix treball que abans de deixar-ho sense pràcticament recursos humans i que hi havia ja comunicat que no podia fer tot el treball que li exigien. S'havia plantat.
Fins i tot va arribar a donar-me una còpia d'una carta que havia enviat a una tal Isabel Vilallonga i em deia que, per favor, li fera la màxima difusió possible. En aquell moment vaig pensar, "aquest home que m'està explicant a mi, si jo no sóc periodista ni publicista ni gens de tot açò", que difusió puc fer-li jo a aquest escrit?. Llavors quan vaig tornar al meu lloc de treball vaig deixar aquell escrit en un calaix.
En aquests temps on, crec, ningú o millor quasi ningú està content i, aprofitant que he obert aquest humil blog sobre les meues opinions, pensaments, inquietuds etc... aprofite per a donar-li la difusió que em demanava Fernando i que és la màxima que jo li puc oferir.
Em comentava Fernando que li havien llevat pràcticament tot el seu personal tècnic i de suport. L'home estava algo indignat i enfadat al mateix temps.
El millor de tot, em deia, era que li estaven exigint el mateix treball que abans de deixar-ho sense pràcticament recursos humans i que hi havia ja comunicat que no podia fer tot el treball que li exigien. S'havia plantat.
Fins i tot va arribar a donar-me una còpia d'una carta que havia enviat a una tal Isabel Vilallonga i em deia que, per favor, li fera la màxima difusió possible. En aquell moment vaig pensar, "aquest home que m'està explicant a mi, si jo no sóc periodista ni publicista ni gens de tot açò", que difusió puc fer-li jo a aquest escrit?. Llavors quan vaig tornar al meu lloc de treball vaig deixar aquell escrit en un calaix.
En aquests temps on, crec, ningú o millor quasi ningú està content i, aprofitant que he obert aquest humil blog sobre les meues opinions, pensaments, inquietuds etc... aprofite per a donar-li la difusió que em demanava Fernando i que és la màxima que jo li puc oferir.
Està un poc brut pels entrepans de besugo que ha tingut per damunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada